Xarxet americà als Aiguamolls
El passat dijous 22 de gener es va trobar una raresa més als Aiguamolls, i a més en el mateix lloc on s'observaven encara el corb marí pigmeu i el morell de collar. Aquesta raresa era a més una de bastant esperada en aquest lloc, on ja s'havia observat fa alguns anys. Era ni més ni menys que un xarxet americà (Anas carolinensis).
Aquesta espècie, tal com diu el nom, és l'equivalent americà del nostre xarxet comú. Degut a la seva gran semblança, durant temps va ser considerat una subespècie d'aquest. De fet, quasi totes les observacions de xarxet americà a Europa són de mascles, ja que les femelles són pràcticament inidentificables.
Els mascles no presenten la franja horitzontal sobre les ales del xarxet comú, si no que la presenten vertical als costats del pit. Només per aquesta quasi única diferència (a part de la falta de vores pàl·lides al voltant de l'"antifaç" en l'americà i el pit més pàl·lid del comú) es distingeix el xarxet americà mascle, i ja es pot imaginar tots els individus que poden arribar a passar desapercebuts barrejats entre els xarxets comuns.
Les femelles tenen el dibuix facial més marcat, amb un lleu indici de cella i bigotera tipus xarrasclet, i la franja alar de color vermellós tornant-se blanc cap a la punta, en comptes de blanc amb tan sols un lleu indici de vermellós a la base com en les femelles del comú. Si ja és fàcil que un mascle passi desapercebut, és quasi impossible que una femella no hi passi. I és que a més, un bon nombre d'exemplars femelles que no són 100% típics són inidentificables d'una femella de comú.
Si a més tenim en compte que en la majoria d'ànecs divagants d'altres espècies que s'observen són femelles o joves, podem deduir que el xarxet americà ha de ser més freqüent a Europa del que ens pensem. Però segueix sent una raresa, i una espècie nova per a mi, i s'havia d'anar a veure.
Així que ahir, aprofitant que la sortida en barca per a observar ocells marins prevista per aquest dia s'havia ajornat per previsió de vent, el meu pare, l'Elena i el meu cosí Arnau vam dirigir-nos als Aiguamolls.
Només arribar vam comprovar que les prediccions no s'havien equivocat, i el vent bufava que semblava que a qualsevol moment se't hagués d'endur volant. Aquest va ser el vent que durant tot el matí ens va impedir veure gaire cosa. A la platja el vent aixecava la sorra que impactava contra nosaltres i (perillosament) contra l'òptica. A més de sorra, aixecava tota l'aigua del mar en unes onades que impedien veure qualsevol calàbria que nedés entre elles.
Als arrossars de la Gallinera el vent movia el telescopi de manera que era quasi impossible mirar a través d'ell. Tot i així vam observar un grup de 42 daurades grosses, moltes fredelugues, territs variants, un batallaire i una esmerla. Però, evidentment, el millor del matí va estar a l'aguait del Bruel en forma del morell de collar de l'altre dia i el xarxet americà (bimbo!!!).
Així que vam tornar a Girona ben esventats però amb l'objectiu acomplert.
Aquesta espècie, tal com diu el nom, és l'equivalent americà del nostre xarxet comú. Degut a la seva gran semblança, durant temps va ser considerat una subespècie d'aquest. De fet, quasi totes les observacions de xarxet americà a Europa són de mascles, ja que les femelles són pràcticament inidentificables.
Els mascles no presenten la franja horitzontal sobre les ales del xarxet comú, si no que la presenten vertical als costats del pit. Només per aquesta quasi única diferència (a part de la falta de vores pàl·lides al voltant de l'"antifaç" en l'americà i el pit més pàl·lid del comú) es distingeix el xarxet americà mascle, i ja es pot imaginar tots els individus que poden arribar a passar desapercebuts barrejats entre els xarxets comuns.
Les femelles tenen el dibuix facial més marcat, amb un lleu indici de cella i bigotera tipus xarrasclet, i la franja alar de color vermellós tornant-se blanc cap a la punta, en comptes de blanc amb tan sols un lleu indici de vermellós a la base com en les femelles del comú. Si ja és fàcil que un mascle passi desapercebut, és quasi impossible que una femella no hi passi. I és que a més, un bon nombre d'exemplars femelles que no són 100% típics són inidentificables d'una femella de comú.
Si a més tenim en compte que en la majoria d'ànecs divagants d'altres espècies que s'observen són femelles o joves, podem deduir que el xarxet americà ha de ser més freqüent a Europa del que ens pensem. Però segueix sent una raresa, i una espècie nova per a mi, i s'havia d'anar a veure.
Així que ahir, aprofitant que la sortida en barca per a observar ocells marins prevista per aquest dia s'havia ajornat per previsió de vent, el meu pare, l'Elena i el meu cosí Arnau vam dirigir-nos als Aiguamolls.
Només arribar vam comprovar que les prediccions no s'havien equivocat, i el vent bufava que semblava que a qualsevol moment se't hagués d'endur volant. Aquest va ser el vent que durant tot el matí ens va impedir veure gaire cosa. A la platja el vent aixecava la sorra que impactava contra nosaltres i (perillosament) contra l'òptica. A més de sorra, aixecava tota l'aigua del mar en unes onades que impedien veure qualsevol calàbria que nedés entre elles.
Als arrossars de la Gallinera el vent movia el telescopi de manera que era quasi impossible mirar a través d'ell. Tot i així vam observar un grup de 42 daurades grosses, moltes fredelugues, territs variants, un batallaire i una esmerla. Però, evidentment, el millor del matí va estar a l'aguait del Bruel en forma del morell de collar de l'altre dia i el xarxet americà (bimbo!!!).
Així que vam tornar a Girona ben esventats però amb l'objectiu acomplert.
Xarxet americà Anas carolinensis
Comparació de xarxet americà (Anas carolinensis, esquerra) amb xarxet comú (Anas crecca,dreta)
Comentaris